Barcelona és sinònim de soroll, de trànsit, de gent estressada...
Jo no estava pas acostumat a aquest estrès, ni m'acostumaré, ni em tornaré un ciutadà boig. Procuro anar sempre amb temps, prefereixo caminar i veure la gent còrrer. I es que acostumat com estic a la "tranquilitat" d'Abrera, em sorprèn la cantitat de gent que hi ha a cada estació de metro, a cada vagó, als passadissos del metro i la gran majoria van estressats pel carrer, empenyent constantment, fent els 100 metres més ràpid que Marion Jones dopada per agafar el metro que la gran majoria de vegades tanca les portes a un pam del nas. (m'encanta veure la cara de la gent quan els hi passa això, esbufeguen exhaustos, amb el cor a 120 pulsacions...) i jo camino tranquilament, sense presses com una persona de poble que no està acostumada als passadissos de metro, com una persona que l'única vegada que veu tanta gent junta al poble és la tarda del 5 de gener a l'estació.
I es que l'estrès, els nervis i les presses mai han anat amb mi, i espero que mai sigui un estressat histèric corrent pels passadissos del metro, empenyent a tothom, simplement per no esperar 3 minuts al següent metro. Simplement perqué sóc tan tranquil i desestressat... i no tinc ganes de cansar-me fent carreres pels passadissos, ja ho fan els altres i això només de veure-ho ja em provoca cansanci.
Estimada Abrera és el que penso cada cop que arribo de Barcelona diariament de la universitat, estimada Abrera és el que penso cada cop que entro al Metro...
Perqué per disfrutar la vida no es necessari còrrer, només s'ha de disfrutar cada segon tant lentament com sigui possible.
