Hi ha dies que no puc parar de pensar, dies que no sóc capaç de parar de donar voltes i voltes a ocurrències inútils. Dies que vull descobrir el que mai ningú ha descobert, dies en què em sembla que sóc un gran científic que treballa en un laboratori, però en el meu cas el laboratori és el meu cap, i per tant, l'únic que aconsegueixo és intentar imitar als grans filòsofs.
Avui pensava en la rutina diària, en com el fet de tenir una rutina, unes accions que varien molt poc dia rere dia, acava convertint-me en un èsser que no pensa.
Abans quan havia d'agafar el tren, consultava els horaris, ara ja no. Abans quan agafava el metro, mirava a quin passadís havia d'entrar, mirava aviam cap a quina direcció havia d'anar. Ara això ja no és així. Ara sé perfectament l'horari del tren i sé que per anar a la universitat haig d'agafar la línia 1 de metro, direcció Fondo fins Urquinaona i allà agafar la línia 4 a l'andana de la dreta. Sembla una bestiesa pensar en això, però no deixa de ser curiòs adonar-se de què arriba un punt que ja no penses, que simplement camines.
Ho donem tot per fet, i com diria Wirth: "l'acte precedeix el pensament", "pensar no és en absolut una part indispensable de cada acció". Així doncs, m'adono de què pensar em relaxa, em tranquilitza i fins i tot et fa trencar amb la rutina. Per això hi ha dies que no baixo a Urquinaona i baixo a Arc de Triomf i faig un passeig pel Parc de la Ciutadella abans d'anar a la uni, o dies que baixo a Marina i agafo el Tram fins a la uni... simplement no vull dir que la rutina m'ha vençut, no vull ser com tants altres.
Per sort desperto cada dia sense saber que faré. Per sort tot i saber que aniré a la uni, no sé si aniré a classe o aniré al bar, per sort encara sóc lliure de decidir les meves accions.
I per avui ja n'hi ha prou, simplement volia fer una petita reflexió i trencar amb els temes polítics que últimament omplen les línies d'aquest blog.
