Estimada Abrera

Barcelona és sinònim de soroll, de trànsit, de gent estressada...
Jo no estava pas acostumat a aquest estrès, ni m'acostumaré, ni em tornaré un ciutadà boig. Procuro anar sempre amb temps, prefereixo caminar i veure la gent còrrer. I es que acostumat com estic a la "tranquilitat" d'Abrera, em sorprèn la cantitat de gent que hi ha a cada estació de metro, a cada vagó, als passadissos del metro i la gran majoria van estressats pel carrer, empenyent constantment, fent els 100 metres més ràpid que Marion Jones dopada per agafar el metro que la gran majoria de vegades tanca les portes a un pam del nas. (m'encanta veure la cara de la gent quan els hi passa això, esbufeguen exhaustos, amb el cor a 120 pulsacions...) i jo camino tranquilament, sense presses com una persona de poble que no està acostumada als passadissos de metro, com una persona que l'única vegada que veu tanta gent junta al poble és la tarda del 5 de gener a l'estació.

I es que l'estrès, els nervis i les presses mai han anat amb mi, i espero que mai sigui un estressat histèric corrent pels passadissos del metro, empenyent a tothom, simplement per no esperar 3 minuts al següent metro. Simplement perqué sóc tan tranquil i desestressat... i no tinc ganes de cansar-me fent carreres pels passadissos, ja ho fan els altres i això només de veure-ho ja em provoca cansanci.

Estimada Abrera és el que penso cada cop que arribo de Barcelona diariament de la universitat, estimada Abrera és el que penso cada cop que entro al Metro...

Perqué per disfrutar la vida no es necessari còrrer, només s'ha de disfrutar cada segon tant lentament com sigui possible.

L'esglèsia beatifica 498 assassins

Ahir a la Plaça de Sant Pere del Vaticà s'hi van reunir prop de 50.000 peregrins(que segurament no tenien res millor a fer).
L'esglèsia va beatificar a 498 màrtirs espanyols víctimes de la persecució religiosa durant la II República i la guerra civil. Tots tenien en comú haver mort entre 1934 i 1937.

L'acte no va estar absent de crítiques i reivindicacions. Uns quants joves anarquistes van desplegar una pancarta a la basilica de Sant Eugeni(Opus Dei) en la que s'hi podia llegir:
"QUIEN HA ASESINADO, TORTURADO Y EXPLOTADO NO PUEDE SER BEATO". És a dir l'esglèsia premia amb la batificació a assassins que creuen en Déu. Curiosament cap dels beatificats era nacionalista català ni nacionalista basc.

El Papa va afirmar que els "màrtirs del segle XX" amb els seus gestos de perdó vers els seus perseguidors impulsen a treballar per la reconciliació i la convivència pacífica".
I jo dic: A QUI PRETEN ENGANYAR AQUEST "IAIU"??? ...
Com pot dir això el cap d'una Esglèsia que va recolzar Franco...?? Com pot dir això despres de que els capellans catòlics, bisbes, i demés... (sense ser màrtirs, sinó martiritzants) siguéssin una de les forçes de suport més poderoses durant el règim... Siguem seriosos BENET!!! aviam si de veritat ens preocupem per la pau i no de fer la guerra! Sigui coherent, i no sigui antiquat que tothom sap que tot i que estiguin en contra de l'homosexualitat aqui qui guanya son els capellans e!buenu i les monjes també!
I realment buscar la pau mundial amb la religió pel mig... és impossible!

Quan ens quedem sense memòria...

Aquesta reflexió, potser una mica trista, ha nascut després d'haver sentit les paraules de l'ex-president de la Generalitat Pascual Maragall anunciant que patia alzheimer.

La memòria és tot lo que som: són els records de tota una vida, els moments bons, els moments dolents, tota la gent que coneixem, tota la gent que estimem, tota la gent que odiem, és la nostra ideologia... Si perdem la memòria perdem la nostra identitat, deixem de ser persones i ens convertim en un simple objecte amb forma de ser humà i no sabem qui som i vivim morts i perduts.

La memòria és una cosa que no s'hauria de perdre. Demostrat queda amb la polèmica de la recuperació de la memòria històrica, una lluita per no deixar oblidar la nostra història, els nostres orígens, que alhora ens dónen una identitat pròpia i que seria inexistent si no sapiguéssim d'on venim.

Igualment passa amb el ser humà, que com deia un professor meu: "Som com una memòria USB", és a dir que som perquè tenim memória, som tal i com ens ha fet el passat i tot lo que som, tot lo que fem i pensem són fruit de l'acumulació de vivències, i per tant quan aquestes s'esborren ja no som ningú.

conferència Jordi Pujol

Ahir 15 d'octubre de 2007 vaig assistir a una conferència sobre educació a càrrec de l'expresident Jordi Pujol.

Començava ironicament dient que ell no era mestre, que no sabia ensenyar i que ell no és expert en res, sinó que sap una mica de tot.

Tot i no ser un personatge de la meva tendència política, vaig quedar prou conforme amb tots els seus raonaments, obviament amb alguns no... sobretot al parlar de les escoles privades.
Em va agradar el seu discurs, un discurs convençut i propi d'una persona que hi entèn. Tal i com va dir ell: "no sóc expert en tot, però sé una mica de tot". En el seu discurs va reconèixer errors del seu govern, fet que diu molt d'ell.

A destacar alguna frase ironica durant el discurs com per exemple alhora d'explicar que Korea i Finlandia són models a seguir pel que fa l'educació, pero que el problema per copiarse dels coreans es que están lluny i són grocs.

En el torn de preguntes la gent va intentar deixar-lo en evidència... però els hi va ser impossible. I es que intentar trobar el punt feble a un personatge com Pujol... és difícil. En cap tema van poder ... ni en escoles concertades ni amb les declaracions del seu fill...

Va deixar clar que la idea de crear universitats d'èlit no són únicament idea de la dreta, sinó que l'esquerra també, i ho va fer elogiant a l'ex-canceller alemany Schröeder.

"Chapeau"

M'agradaria explicar també que ahir a la universitat hi va haver una gran representació del món polític. Almunia, Montilla, Mas, Maragall, Huguet, Castells...entre d'altres. El motiu era la inauguració de la Barcelona Graduate School of Economics: una institució d'estudis avançats en economia que, amb seu als campus de la UPF i de la UAB, ofereix cursos de postgrau en l'àmbit de les ciències econòmiques i socials. Amb una oferta acadèmica enfocada tant a la capacitació professional com a la preparació investigadora, la Barcelona GSE se suma a l’oferta internacional d’estudis graduats a Barcelona ja existent en un àmbit complementari, el de les escoles de negocis, orientades al lideratge en la gestió empresarial.

A la conferència d'innauguració no m'hi vaig poder colar, això si al pica pica posterior si. ... Faltava pernil del bó! (tot sigui dit)

El tren de les 7.15 am

Pujo i està ple com cada dia. Poc a poc començo a reconèixer les cares de qui igual que jo, pujen al tren a la mateixa hora.
L'odissea de trobar lloc s'acaba tal bon punt decideixes convertir-te en maleta i viatjar sentat al lloc reservat per les maletes...(allà sempre hi ha lloc), ningú molesta i vas més ample. Desde el meu lloc elevat puc veure petits nuclis de gent que s'ha fet amiga gràcies a la coincidència diària.
Hi ha gent que dorm profundament, altres que ho intenten, altres que llegeixen el "20 Minutos", el "Metro"... diaris que acaven sent els teus millors amics quan viatjes sol.

Dins del tren també hi ha una barreja de música(la teva i la dels altres). Es curiós però ningú es conforma amb sentir-la només ell, sinó que puja el volum i així tothom la sent.
Se senten també converses extranyes, que de sobte i sense adonar-te intentes entendre-les(xafarderia provocada per l'avorriment). Tot plegat s'acava convertint en part de la rutina.

"Pròxima parada..." gent que baixa, que puja...
"Última parada..." un riu de gent que baixa i que comença a còrrer...
I cada dia igual...

Aquest pretèn ser un blog on expressar les meves inquietuds, reflexions i opinions sobre l'actualitat política i social del món que ens envolta. També puntualment parlaré sobre el meu poble, un poble governat per una dictadura socialista desde fa més de 20 anys!

Avui, per començar, posaré algun fragment de l'entrevista a Iñaki Anasagasti, portaveu del PNV al senat, apareguda avui al diari "20 Minutos"

Sobre la convocatòria de referèndum... :

-Para hacerla se necesita permiso. Por lo que se dice por aquí, no lo habrá. Hay mucho miedo a todo y no van a permitirla.

La convocatoria no sería legal…

¿Por qué no iba a ser legal?

-i hubiera inteligencia política en Madrid, debería ser legal. Los que creen que van a ganar no quieren permitir un referéndum y los que teóricamente vamos a perder queremos que se someta a consideración. Es un mundo de locos éste.

Sobre la monarquia... :

Por cierto, ¿qué problemas tiene con el Rey?

Yo estoy en contra de esa glorificación absurda y papanata de la transición política española. Estoy hasta las narices de escuchar que el Rey y Suárez trajeron la democracia. Me rebelo contra eso. La democracia la trajo el pueblo con su voto, ya está bien. Alguien piensa que en 2007 íbamos a estar bajo la bota de un militar? Hay un sistema reverencial que impide hablar y tocar ciertos temas. Ya me gustaría saber qué pasó de verdad el 23-F. A mí me sacó de quicio que se secuestrara El Jueves. Me parece muchísimo más grave que unos empresarios mallorquines le regalen al Rey el Bribón número catorce y no haya ninguna fiscalización. ¿Por qué se lo regalan? ¿Es para él o para el Patrimonio del Estado? ¿Qué tráfico de influencias hay por detrás? No es serio en democracia que desaparezca el tío y se vaya a cazar osos. Y, sobre todo, los que me sacan de quicio son los socialistas, que han pasado de monárquicos a cortesanos.

(entrevista completa a http://www.20minutos.es/noticia/287322/0/pnv/tercos/mula/)

Gran entrevista en aquests moments de tanta discussió.!! FORA LA MONAQRQUIA!! FEM SERVIR LA DEMOCRACIA, DECIDIM!