Pujo i està ple com cada dia. Poc a poc començo a reconèixer les cares de qui igual que jo, pujen al tren a la mateixa hora.
L'odissea de trobar lloc s'acaba tal bon punt decideixes convertir-te en maleta i viatjar sentat al lloc reservat per les maletes...(allà sempre hi ha lloc), ningú molesta i vas més ample. Desde el meu lloc elevat puc veure petits nuclis de gent que s'ha fet amiga gràcies a la coincidència diària.
Hi ha gent que dorm profundament, altres que ho intenten, altres que llegeixen el "20 Minutos", el "Metro"... diaris que acaven sent els teus millors amics quan viatjes sol.
Dins del tren també hi ha una barreja de música(la teva i la dels altres). Es curiós però ningú es conforma amb sentir-la només ell, sinó que puja el volum i així tothom la sent.
Se senten també converses extranyes, que de sobte i sense adonar-te intentes entendre-les(xafarderia provocada per l'avorriment). Tot plegat s'acava convertint en part de la rutina.
"Pròxima parada..." gent que baixa, que puja...
"Última parada..." un riu de gent que baixa i que comença a còrrer...
I cada dia igual...
