"Un país no es divideix per demanar opinió al poble, és divideix il.legalitzant partits polítics; un país no es divideix per convocar un referèndum de consulta popular, un país es divideix per no reconèixer la pluriculturalitat." M'hagués agradat apuntar amb exactitud les paraules de Elisa Sainz de Murieta, secretaria d'organització d'Eusko Alkartasuna, però no tenia el bolígraf a mà.Ahir al Congrés d'Esquerra vam comptar amb la companyia de representants del BNG, CHA, EA, Union Démocratique Bretonne,que van fer una reivincicació a la llibertat dels pobles que encara avui, restem oprimits. Tots ells van fer els parlaments en les seves respectives llengües i van rebre nombrosos aplaudiments.
Tot i així hi va haver un moment en què vaig sentir vergonya. Va ser quan la presidenta de la mesa, l'Anna Simó, va presentar als representants del PSC, CIU, PP i C's. Miquel Iceta, Xavier Trias, David Madí, Ramon Riera. Tot i la petició de respecte, una gran part de militants del meu partit van escridassar als convidats.
No faré menció als debats que es van produïr, ja que considero que els draps bruts es renten a casa, i es precisament el que ahir es va fer en el Congrés. Hi ha qui pot pensar que es van rentar i hi ha qui creu que no.
Personalment estic orgullós del que el meu partit va fer ahir. Em vaig sentir orgullós de ser militant d'Esquerra, i com a militant vaig poder votar esmenes a la ponècia, la ponència sencera, l'executiva del partit, l'informe de gestió econòmica, de presidència sortint, de la secretaria general sortint, i vaig poder votar Consellers Nacionals.
És un orgull pertànyer a un partit on tots els militants són iguals, on tots els militants tenen veu i vot.
Dels moments emocionants del dia, a més de les mostres de suport dels companys d'altres partits que tenen el mateix objectiu, va ser també la projecció d'un parell de videos acompanyats per la sintonia d'Esquerra. Un video on es podien veure imatges de Macià, Companys, Tarradellas, Colom, Carod-Rovira, Puigcercós, imatges de gent marxant a l'exili durant la guerra... imatges que feien posar els pèls de punta i que van deixar evident que Esquerra és un partit únic, un gran partit. Un partit ple d'història i amb ganes de futur.
Després de dinar va començar el debat de la ponència estratègica per als propers anys, una ponència que va ser aprovada de forma incontestable després d'haver introduït algunes modificacions als llarg de la tarda. Així doncs, va quedar aprovada com la ponència de tots.
Finalment, i després de dies de negociació, d'intentar pactes i d'intentar formar una direcció amb gent de les diverses candidatures, no es va arribar a un acord i Joan Ridao va presentar una direcció unicament amb gent de la candidatura de Gent d'Esquerra. El preu a pagar va ser la no ratificació del fins ahir nº3 del partit, Xavier Vendrell. Finalment va ser substituït pel fins ara president del Consell Nacional, Carmel Mòdol.
Personalment haig de dir que m'hagués agradat que Xavier Vendrell hagués continuat a la direcció del partit. El pitjor de tot va ser la xiulada que alguns dels militants van dedicar al Xavier Vendrell quan en Ridao el va anomenar. Sincerament, he de dir que és una llàstima que companys del mateix partit xiulessin a una de les persones més treballadores del partit. Però menys mal que enseguida la gent partidària de'n Vendrell vam aplaudir per silenciar els xiulets. Finalment el Xavier Vendrell va acceptar la decisió de la militància i va rebre un calurós aplaudiment a la sortida de l'auditori.
Gràcies Xavi per la feina feta aquests anys, i com bé vas dir: "La lluita continua!".
Avui la premsa està disfrutant amb titulars tant inútils com "Vendrell divideix Esquerra". De veritat que és una llàstima que els mitjans de comunicació tinguin el poder de manipular fins a punts i.limitats la informació. És increïble que en comptes de dedicar-se a escriure ximpleries i informació manipulada no facin un titular dient: Lliçó d'Esquerra a la resta de partits. I esque no he llegit cap menció a la companyia de partits que lluiten per una Europa de les nacions. I no he llegit cap article on es destaquéssin els agraïments i les bones paraules de Puigcercós a Carod durant el seu primer discurs com a president d'Esquerra. És trist, però és el que tenim.
El més trist és que es parli de crisi interna quan emergeixen militants que tene diferents idees de com dirigir el partit. És trist que es parli de crisi quan es fan votacions per escollir president i secretari general i la militància faci saber el que vol. És trist que es faci una ponència on s'hagin inclòs diferents esmenes que els militants van decidir si volien o no. És trist parlar de crisi quan Esquerra ha donat una lliçó, precisament de com evitar una crisi interna. Esquerra dóna veu i vot als militants, i els militants van decidir donar suport a una executiva "monocolor" i que el mateix Ridao va dir que estava oberta de cara al futur, conscient de que hi ha ferides que triguen a cicatritzar.
I per acabar unes paraules en favor de'n Joan Carretero, un dels aspirants a presidir el partit. Sincerament, em vaig aixecar de la cadira per aplaudir-lo quan va presentar l'esmena a la totalitat de la ponència però no la va voler sotmetre a votació com a mostra de bona actitud. Era coneixedor i conscient de que l'estratègia que presentava no era la que la militància havia votat la setmana passada, i per tant donava confiança a la ponència de la direcció actual. Carretero no será oposició de l'actual executiva, simplement fará servir els mecanismes interns de participació quan alguna cosa no li agradi, com qualsevol altre militant. Precisament perque a Esquerra, tots som iguals. En definitiva grans paraules de Joan Carretero, a qui vaig poder trasmetre directament aquesta opinió en una petita conversa a les afores de l'auditori.
Gran dia el d'ahir.
