Llegia un article al diari Avui (8 de gener de 2008), escrit per l'escriptor Jordi Coca titulat "Sortir de l'armari ideològic". En negreta, destacat es pot llegir "Cansa viure amb la consciència que la majoria de polítics no diuen el que pensen i que no gosen sortir d'una mena de gran armari ideològic on malviuen els partidaris de les mitges veritats i els que només aspiren a anar fent"
Les mentides, els enganys, les mitges veritats són a l'ordre del dia en la política espanyola d'avui dia. El PSOE enganya als catalans constantment en aquesta legislatura. Zapatero va prometre aprovar l'Estatut que arovés el Parlament, i finalment el va destrossar, i el que va quedar s'està duent a terme molt a poc a poc. Zapatero està convençut de l'arribada de l'AVE a Barcelona abans de les eleccions, i mentrestant els ciutadans patim les conseqüències del seu capritxet. El president demostra així, que l'únic que li interessa és guanyar les eleccions, jugant la carta de l'AVE, però a la vegada demostra que els ciutadans no importen. Per a ell és més important la xarxa d'alta velocitat que les rodalies, les que fa servir la gent diàriament per anar a treballar, per anar a estudiar. I en canvi la voluntat del poble és a l'inrevès. Zapatero serà felíç si guanya les eleccions. Abans de ser president tot eren bones intencions, i un cop al poder ha primat la seva carrera política i no pas el bé del poble.
El que realment vol ZP no és desplegar l'Estatut, tampoc el diàleg amb ETA. ZP vol una Espanya grande y libre i socialista. Un socialisme que res té a veure amb els seus orígens, ara els obrers, la classe treballadora no importa, importen els diners, el benefici propi, la seva carrer política personal. El que passa és que políticament no seria correcte reconèixer el que és una evidència. I és aquesta pèrdua d'ideologia, aquest oblit d'ideologia de paritit, la que provoca l'abstenció de la ciutadania. Si els polítics, no només Zapatero, sinó tots, parléssin clar, parléssin amb una ideologia visible en el discurs, si tinguéssin confiança en els principis del propi partit, la militància, els votants anirien a votar, la ciutadania estaria segura del que vota, indiferentment del partit, cadascú té les seves idees i pot expressar-se lliurement a les urnes. Els ciutadans podrien votar segurs, amb la garantia que voten unes idees, uns projectes reals i no votarien polítics sense vocació, sense idees, sense ideologia. Les urnes no donen la victòria moral, dónen una victòria numèrica, però la victòria d'un polític de veritat, és aconseguir fer realitat el projecte que ha fet que la gent li donés el vot. Lula, president de Brasil és un clar exemple del que dic. Lula tenia unes idees i ara, al poder, les segueix tenint, i les predica arreu on va, convençut del que vol. I és només així com s'aconsegueix la victòria: lluitant per les teves idees, costi el que costi.
No m'és difícil estar d'acord amb Jordi Coca a l'hora d'afirmar que l'únic partit espanyol que parla convençut és el Partit Popular. Em fa mal, però s'ha de reconèixer. La dreta parla clar, saben el que volen i ho expressen, la militància està convençuda, els ciutadans saben que és el que vol el Partit Popular. En canvi els socialistes no saben que volen, van sobre la marxa.
A Catalunya, l'esquerra és qui ho té clar, concretament un partit independentista, en el qual jo milito amb orgull: Esquerra Republicana de Catalunya. Esquerra sap el que vol, tothom, i no només la militancia, sap que Esquerra vol la independència. A partir d'aquí la ciutadania vota o no, però sap quines serán les conseqüències de votar a Esquerra.
Per tant hi ha una diferència entre Espanya i Catalunya, que penso és positiva per Catalunya i pels sobiranistes, pels qui creuen en la independència. Aquí tenim un partit catalanista i d'esquerres que transmet, que transmet il.lusió, ganes de fer i sobretot que té un discurs que convenç, la militància està convençuda. Tot i que hi hagi una divisió en la manera de voler arribar a l'objectiu que té Esquerra, l'objectiu és comú. És bo que hi hagi deferents visions, és millor que no tenir un objectiu i anar improvisant, perque llavors les conseqüències són negatives i qui ho paga primer són els ciutadans.
Será complicat donar un tomb a la política, és complicat que tots els partits siguin com el PP a Espanya i com Esquerra a Catalunya.
El que queda clar és que el bipartidisme existent a Espanya, ha d'acabar. Ha d'arribar el dia en que els partits "petits" siguin els protagonistes. Protagonistes sense ser grans, sinó tindriem un nou bipartidisme, o monopartidisme i és el que no pot existir. Ha de nèixer el vertader pluralisme polític. Ha de nèixer un govern de consens, però no de consens entre un partit gran i un de petit per aconseguir la majoria parlamentària. Ha de nèixer un govern plural i de consens. La unió de les petites forçes farien nèixer un govern de consens, una alternativa als grans partits de sempre. Un govern on tothom estigués representat, que les nacionalitats oprimides fóssin presents mentre no aconsegueixen la independència. Penso que els partits petits tenen la il.lusió de qui treballa abnegadament i que sovint no troba recompensa degut a les majories absolutes o pactes a dos o a tres. Prefereixo l'esquerra, sense cap dubte, però la dreta existeix, i també té bones idees, també dolentes, com l'esquerra i com el centre.
El primer pas és no il.legalitzar cap partit, perque si il.legalitzen partits vol dir que no hi ha democràcia, que una part de ciutadans, encara que sigui molt minoritaria no té el dret a associar-se lliurement, i encara menys a estar representada politicament. No per no condemnar el terrorisme s'ha d'il.legalitzar un partit, cadascú pensa el que pensa, ens agradi o no,per que ja que s'hi posen, haurien d'il.legalitzar el PP i el PSOE, és a dir, il.legalitzar-se a sí mateixos. Uns per donar suport a guerres immorals i carents de sentit i als altres per no retirar la totalitat de tropes repartides en diferents conflictes. Ningú creu que estiguin per raons humanitàries, i sinó perque moren soldats constantment?? Per ajudar a civils?? o per ficar-se on no els demanen??
Jo vull dedicar-me a la política, de fet estic fent els primers passos, i la política que jo vull, és una política sense mentides, una política on el consens sigui la clau. Jo no vull cap govern de majories, que a la pràctica són dictadures "democràtiques". En un govern de majoria absoluta, el diàleg és practicament inexistent. I jo el que vull és el diàleg, i en cas d'existir una majoria, aquesta hauria, no només d'escoltar, sinó d'actuar, de dialogar i arribar al consens, com si no existís la majoria.
El camí cap a la política que jo vull será complicat, ho sé, però estic segur que no estic sol.
No sé si m'he explicat bé, però ho he intentat. És l'escrit més llarg que he escrit parlant de política.
M'agradaria que la gent que em visita deixés constància i comentés cada entrada que llegeix. No cal donar el nom, pot ser un comentari anònim, això si, amb respecte. Respecte ideològic, respecte personal i polític. Un respecte que ahir en la reunió mantinguda amb l'equip de govern, crec que vaig tenir, vaig dir el que havia de dir, sense mentides. Reconec alguna pujada de tó, però en cap moment vaig faltar al respecte a ningú. Tot el contrari, vaig calmar els ànims de qui estava massa calent.
