Aquest article és de'n Kritikisto Sociala i té algunes aportacions meves personals. De la feina conjunta ha sortit aquest article que es pot llegir també al blog: http://comunidad.terra.es/blogs/kritikistosociala/default.aspx-Lluís Martínez i Dies, primer tinent d’alcaldessa de l’Ajuntament d’Abrera, va escriure al meu blog un comentari responent a un article titulat “Carta a Lluís Martínez Dies, regidor de Territori i Medi Ambient”, amb les paraules següents que trobareu en: https://www.blogger.com/comment.g?blogID=6203887982410305828&postID=3168118851542202067
“(...) em dol que seguiu difonent dubtes sobre el sou dels regidors, quan tu saps perfectament que no s'han apujat ni un cèntim des del mandat anterior. (...) Fés un favor a la convivència: no contribueixis a la difamació, tú que téns informació de primera ma i una tribuna des de la que parles.?”
Kritikisto puntualitza:
Com ja vaig anunciar en el meu anterior article, aquesta vegada escrit al blog d’en Kritikisto, el 2007 pot quedar com l’any en què es va visualitzar com mai una certa deriva perillosa en l’exercici de la política local. Comparats amb els nostres primers representants, els polítics actuals han experimentat una transformació seriosa en intenció i estil que resulta francament preocupant. Els diversos grups de govern que sorgiren a partir del 1979 no eren pas perfectes, ni de bon tros, però la il·lusió, la senzillesa, l’austeritat i, en definitiva, l’esperit de servei a la col·lectivitat dominaren.
Malauradament no podem dir el mateix d’aquest últim equip de govern en el qual l’arrogància i el benefici personal caracteritza la gestió d’allò públic. Em sap greu formular-ho d’una manera tan descarnada, però he arribat a aquesta conclusió només observant certs gestos i maniobres d’un desvergonyiment desconegut fins al moment, que s’han anat succeint des de l’endemà mateix de la constitució d’aquest últim ajuntament.
La creixent professionalització de la política municipal és una de les causes principals d’aquest canvi d’orientació. L’edilitat s’ha convertit en una manera més de guanyar-se la vida que ja no recorda gens a l’amateurisme ni el caràcter sovint altruista dels primers anys de democràcia. No tinc res a dir contra aquesta tendència dominant, al contrari, trobo que cal recompensar la tasca municipal amb un sou digne, acord al volum de la feina, sobretot si exigeix una dedicació important o exclusiva. Considero però, que hem anat d’un extrem a l’altre, del voluntarisme romàntic al pragmatisme interessat. L’augment considerable de sous de càrrecs afins, així com l’augment injustificat de regidors a dedicació exclusiva, i sou proporcional, suposen un abús de poder inacceptable.
Aquest desvergonyiment ha quedat reflectit definitivament amb l’entrada del senyor Martínez al món dels blocs. Com pot el primer tinent d’alcaldessa posar en dubte la feina dels regidors de l’oposició? Com pot el primer tinent d’alcaldessa comparar els sous dels treballadors de SEAT i DOGA amb el dels regidors?. Això és desvergonyiment i falta de respecte. Quina barra!
Mentre demanaven el nostre vot, en cap moment ens van avançar aquesta novetat directament relacionada amb l’economia pública. Curiós, no? Arribats a aquest punt és quan queda en entredit la franquesa com a valor polític, sobre tot quan el tarannà es sustenta en el fingiment de qualitats contràries a les que veritablement s’utilitzen, és a dir, en altres paraules, quan la hipocresia es el modus operandi. Si m’apureu molt, però molt, fins i tot puc entendre que en política es pugui utilitzar la hipocresia com a mitjà. Prova d’això és la influència que el gran politòleg Maquiavel·lo, em refereixo tant l’original del segle XV com el reencarnat del XXI, ha realitzat amb les seves tesis on tot si val en política per assolir el fi desitjat. Però em convulsa veure la utilització de la hipocresia amb finalitats de lucre personal. Això si que no.
A cas no sabien que haurien d’apujar els impostos i vendre patrimoni municipal per dur a terme aquelles 200 Noves idees? A cas no sabien que haurien de posar en pràctica aquesta “idea 201” per assolir les altres 200 (de les quals podríem descomptar algunes com la de millorar l’estació de FGC -que depèn de la Generalitat- i d’altres.
La victòria real en política, no és la victòria a les urnes. La victòria real és la moral, la que produeix satisfacció. Però aquest valor polític aquí no existeix en l’equip de govern. Més preocupat de poder regalar botifarres que del benestar de la gent que les menja.
Tot va començar en la legislatura anterior, la 2003-2007. Aquell equip de govern es componia d’un alcalde a jornada completa i una sèrie de regidors què, històricament, estaven a jornada parcial, excepte un, què com a primícia també tindria jornada i, per suposat, retribució completa. Amb la inclusió en llistes del esperançador nou fixatge Pascual Aguilar “l’alcaldable”, s’aixecaven totes les expectatives quant a la competència en la gestió i a la vegada s’assegurava la successió del líder del partit.
Va arribar i ràpidament va ser atorgat amb el càrrec de primer tinent d’alcalde, paral·lelament amb el control d’un munt de regidories al seu haver. Això justificà, lògicament, l’alliberació total de la seva feina en SEAT i el pagament de 31.976,00 € bruts anuals (salari que trobareu reflectit a l’acta de l’Acord de Ple Municipal número 1588 del 11/7/03 en la pàgina 11 del document http://www.vilafranca.com/uploads/ajuntamentabrera_org/89202pl2003_1107.DOC ).
Però vet aquí que, conforme anava progressant la legislatura, cada vegada se’l desposseís de més càrrecs i de més regidories, precisament per la seva poca preparació i incompetència en elles.
Recorden aquella mítica opinió en que va dir que el somni de tot ajuntament seria posar arbres de plàstic per evitar el deteriorament de les voreres, o la seva actuació al camp de futbol on no sabia ni els colors de l’equip i s’estranyava que la samarreta fos blanca i vermella, quan els colors d’Abrera no són aquests, o dedicació cromàtica a pintar façanes i baranes a joc de les papereres, o els traus que fets a l’asfalt quan comença a crear rotondes mòbils segons la seva interpretació cartogràfica de mides desproporcionades, els continus despropòsits en Ensenyament i un llarg etcètera.
Doncs bé, arribem a la legislatura actual, la 2007-2011 i, ves per on, s’han multiplicat els càrrecs a jornada completa. Anomenem-los començant pel ara Pascual Aguilar “el decepcionant”. De ser el número 2 a passat a ser simplement regidor, el 7è i sense opció a tinent d’alcaldessa. D’altra banda, de tenir un munt de regidories a una, però curiosament se’l conserva el seu estatus d’alliberat de feina i el sou de jornada completa, aquesta vegada per valor de 35.732,48 € bruts anuals en 2007, un 11,75% més que en l’anterior legislatura (vegeu l’acta de l’Acord de Ple Municipal número 1933 de 27/06/07 en la pàgina 152 del document que trobareu en http://www.ajuntamentabrera.org/upload/arxius/94602PL2007_2706.doc) i actualment un sou de 36.804,40 € per a 2008 (un 3% més que en 2007).
A l’inici d’aquesta nova legislatura, la novetat va ser que la mateixa quantia també la va passar a cobrar un treballador de l’Ajuntament, el regidor Lluís Martínez i Dies què, al ser incompatible la seva feina de funcionari amb les noves funcions edils, lògicament va ser alliberat i va passar a cobrar el sou de regidor a dedicació exclusiva, sou substancialment més gran, i a exercir com a tal, tot s’ha de dir. Ja portem dos assalariats a dedicació exclusiva.
El senyor Martínez també ha vist recompensada la seva feina al llarg dels anys en aquest Ajuntament. Recordin que ja va ser regidor durant la primera majoria absoluta del PSC l’any 1987, any en que es presentava com a Martínez Díaz.
Actualment, és possible que el senyor Martínez es quedi sense la regidoria de Medi Ambient. Al pas que anem no ens quedarà res que pugui ser considerat Medi Ambient. Els convido a donar una volta per la Riera Magarola, arribar al riu i veure el desolador paisatge.
Però arriba l’última maniobra del 2008 amb la intenció d’incorporar un altre candidat a sou de regidor amb dedicació exclusiva: el senyor regidor Josep Maria Yepes, titular de Cultura, Comunicació i Promoció Econòmica (que també veurà compensada la seva feina com a netejador de parets). Aquest entrarà dintre de la manutenció total per l’erari públic en tercer lloc. Tres, seran de moment, els regidors amb dedicació exclusiva d’aquesta legislatura, front al qüestionable i únic de l’anterior. Segueix sent curiós, no? Serà motiu d’un nou article les funcions dels mateixos i el sou acord al volum de feina. Dels 9.292,92 € bruts que cobrava el senyor Yepes en 2007 (vegeu l’acta de l’Acord de Ple Municipal número 1933 de 27/06/07 en la pàgina 152 del document que trobareu en http://www.ajuntamentabrera.org/upload/arxius/94602PL2007_2706.doc), passarà als 36.804,40 € en 2008, un 396,04% més que en 2007.
Però, més lluny de acabar aquí el clientelisme, passem a la segona divisió, la dels treballadors del Consistori que tenen contracte de càrrecs de confiança, o sigui, aquells que per llei són designats a dit per conveniència governamental i sense més regulacions d’accés que la pròpia filiació amb els caps polítics.
Vet aquí que també han disposat d’una pujada de sou significativa a partir d’aquest 2008. Estem parlant de la secretària d’Alcaldia, amb un increment anual de 3.521,81 € bruts anuals per aquest 2008 (un 18,6% més que en 2007), la responsable de Premsa, amb un increment anual de 5.386,73 € (un 24,84% més que en 2007) i el director de Ràdio Abrera, amb 4.386,73 € (un 24,63% més que en 2007), pujades una mica allunyades de la trista predicció d’IPC que podem somiar la resta de mortals.
Ara és el torn de la tercera categoria, és a dir, dels treballadors funcionaris d’ofici que presten els seus serveis a l’Ajuntament i que sí estan subjectes a tota mena de regulació estructural i, també dir-ho, de promoció, per la Llei de la Funció Pública.
La flagrant reestructuració de personal que la reencarnació de Maquiavel·lo al segle XXI està sotmetent al personal de l’Ajuntament, comporta treure dels seus càrrecs i responsabilitats a funcionaris experimentats per ser substituïts per altres amb menys experiència, però això sí, amb molta més submissió i docilitat, apujant de categoria, i lògicament de sou, a treballadors a dit, per assignació directa, sense les pertinents proves d’accés, oposicions, ni concursos.
Aneu sumant tant diners com intencions i trobareu, perquè no, el destí d’alguns impostos apujats substancialment i la venda del patrimoni municipal per incrementar els serveis... o això és el que han justificat amb suposada franquesa.
“(...) em dol que seguiu difonent dubtes sobre el sou dels regidors, quan tu saps perfectament que no s'han apujat ni un cèntim des del mandat anterior. (...) Fés un favor a la convivència: no contribueixis a la difamació, tú que téns informació de primera ma i una tribuna des de la que parles.?”
Kritikisto puntualitza:
Com ja vaig anunciar en el meu anterior article, aquesta vegada escrit al blog d’en Kritikisto, el 2007 pot quedar com l’any en què es va visualitzar com mai una certa deriva perillosa en l’exercici de la política local. Comparats amb els nostres primers representants, els polítics actuals han experimentat una transformació seriosa en intenció i estil que resulta francament preocupant. Els diversos grups de govern que sorgiren a partir del 1979 no eren pas perfectes, ni de bon tros, però la il·lusió, la senzillesa, l’austeritat i, en definitiva, l’esperit de servei a la col·lectivitat dominaren.
Malauradament no podem dir el mateix d’aquest últim equip de govern en el qual l’arrogància i el benefici personal caracteritza la gestió d’allò públic. Em sap greu formular-ho d’una manera tan descarnada, però he arribat a aquesta conclusió només observant certs gestos i maniobres d’un desvergonyiment desconegut fins al moment, que s’han anat succeint des de l’endemà mateix de la constitució d’aquest últim ajuntament.
La creixent professionalització de la política municipal és una de les causes principals d’aquest canvi d’orientació. L’edilitat s’ha convertit en una manera més de guanyar-se la vida que ja no recorda gens a l’amateurisme ni el caràcter sovint altruista dels primers anys de democràcia. No tinc res a dir contra aquesta tendència dominant, al contrari, trobo que cal recompensar la tasca municipal amb un sou digne, acord al volum de la feina, sobretot si exigeix una dedicació important o exclusiva. Considero però, que hem anat d’un extrem a l’altre, del voluntarisme romàntic al pragmatisme interessat. L’augment considerable de sous de càrrecs afins, així com l’augment injustificat de regidors a dedicació exclusiva, i sou proporcional, suposen un abús de poder inacceptable.
Aquest desvergonyiment ha quedat reflectit definitivament amb l’entrada del senyor Martínez al món dels blocs. Com pot el primer tinent d’alcaldessa posar en dubte la feina dels regidors de l’oposició? Com pot el primer tinent d’alcaldessa comparar els sous dels treballadors de SEAT i DOGA amb el dels regidors?. Això és desvergonyiment i falta de respecte. Quina barra!
Mentre demanaven el nostre vot, en cap moment ens van avançar aquesta novetat directament relacionada amb l’economia pública. Curiós, no? Arribats a aquest punt és quan queda en entredit la franquesa com a valor polític, sobre tot quan el tarannà es sustenta en el fingiment de qualitats contràries a les que veritablement s’utilitzen, és a dir, en altres paraules, quan la hipocresia es el modus operandi. Si m’apureu molt, però molt, fins i tot puc entendre que en política es pugui utilitzar la hipocresia com a mitjà. Prova d’això és la influència que el gran politòleg Maquiavel·lo, em refereixo tant l’original del segle XV com el reencarnat del XXI, ha realitzat amb les seves tesis on tot si val en política per assolir el fi desitjat. Però em convulsa veure la utilització de la hipocresia amb finalitats de lucre personal. Això si que no.
A cas no sabien que haurien d’apujar els impostos i vendre patrimoni municipal per dur a terme aquelles 200 Noves idees? A cas no sabien que haurien de posar en pràctica aquesta “idea 201” per assolir les altres 200 (de les quals podríem descomptar algunes com la de millorar l’estació de FGC -que depèn de la Generalitat- i d’altres.
La victòria real en política, no és la victòria a les urnes. La victòria real és la moral, la que produeix satisfacció. Però aquest valor polític aquí no existeix en l’equip de govern. Més preocupat de poder regalar botifarres que del benestar de la gent que les menja.
Tot va començar en la legislatura anterior, la 2003-2007. Aquell equip de govern es componia d’un alcalde a jornada completa i una sèrie de regidors què, històricament, estaven a jornada parcial, excepte un, què com a primícia també tindria jornada i, per suposat, retribució completa. Amb la inclusió en llistes del esperançador nou fixatge Pascual Aguilar “l’alcaldable”, s’aixecaven totes les expectatives quant a la competència en la gestió i a la vegada s’assegurava la successió del líder del partit.
Va arribar i ràpidament va ser atorgat amb el càrrec de primer tinent d’alcalde, paral·lelament amb el control d’un munt de regidories al seu haver. Això justificà, lògicament, l’alliberació total de la seva feina en SEAT i el pagament de 31.976,00 € bruts anuals (salari que trobareu reflectit a l’acta de l’Acord de Ple Municipal número 1588 del 11/7/03 en la pàgina 11 del document http://www.vilafranca.com/uploads/ajuntamentabrera_org/89202pl2003_1107.DOC ).
Però vet aquí que, conforme anava progressant la legislatura, cada vegada se’l desposseís de més càrrecs i de més regidories, precisament per la seva poca preparació i incompetència en elles.
Recorden aquella mítica opinió en que va dir que el somni de tot ajuntament seria posar arbres de plàstic per evitar el deteriorament de les voreres, o la seva actuació al camp de futbol on no sabia ni els colors de l’equip i s’estranyava que la samarreta fos blanca i vermella, quan els colors d’Abrera no són aquests, o dedicació cromàtica a pintar façanes i baranes a joc de les papereres, o els traus que fets a l’asfalt quan comença a crear rotondes mòbils segons la seva interpretació cartogràfica de mides desproporcionades, els continus despropòsits en Ensenyament i un llarg etcètera.
Doncs bé, arribem a la legislatura actual, la 2007-2011 i, ves per on, s’han multiplicat els càrrecs a jornada completa. Anomenem-los començant pel ara Pascual Aguilar “el decepcionant”. De ser el número 2 a passat a ser simplement regidor, el 7è i sense opció a tinent d’alcaldessa. D’altra banda, de tenir un munt de regidories a una, però curiosament se’l conserva el seu estatus d’alliberat de feina i el sou de jornada completa, aquesta vegada per valor de 35.732,48 € bruts anuals en 2007, un 11,75% més que en l’anterior legislatura (vegeu l’acta de l’Acord de Ple Municipal número 1933 de 27/06/07 en la pàgina 152 del document que trobareu en http://www.ajuntamentabrera.org/upload/arxius/94602PL2007_2706.doc) i actualment un sou de 36.804,40 € per a 2008 (un 3% més que en 2007).
A l’inici d’aquesta nova legislatura, la novetat va ser que la mateixa quantia també la va passar a cobrar un treballador de l’Ajuntament, el regidor Lluís Martínez i Dies què, al ser incompatible la seva feina de funcionari amb les noves funcions edils, lògicament va ser alliberat i va passar a cobrar el sou de regidor a dedicació exclusiva, sou substancialment més gran, i a exercir com a tal, tot s’ha de dir. Ja portem dos assalariats a dedicació exclusiva.
El senyor Martínez també ha vist recompensada la seva feina al llarg dels anys en aquest Ajuntament. Recordin que ja va ser regidor durant la primera majoria absoluta del PSC l’any 1987, any en que es presentava com a Martínez Díaz.
Actualment, és possible que el senyor Martínez es quedi sense la regidoria de Medi Ambient. Al pas que anem no ens quedarà res que pugui ser considerat Medi Ambient. Els convido a donar una volta per la Riera Magarola, arribar al riu i veure el desolador paisatge.
Però arriba l’última maniobra del 2008 amb la intenció d’incorporar un altre candidat a sou de regidor amb dedicació exclusiva: el senyor regidor Josep Maria Yepes, titular de Cultura, Comunicació i Promoció Econòmica (que també veurà compensada la seva feina com a netejador de parets). Aquest entrarà dintre de la manutenció total per l’erari públic en tercer lloc. Tres, seran de moment, els regidors amb dedicació exclusiva d’aquesta legislatura, front al qüestionable i únic de l’anterior. Segueix sent curiós, no? Serà motiu d’un nou article les funcions dels mateixos i el sou acord al volum de feina. Dels 9.292,92 € bruts que cobrava el senyor Yepes en 2007 (vegeu l’acta de l’Acord de Ple Municipal número 1933 de 27/06/07 en la pàgina 152 del document que trobareu en http://www.ajuntamentabrera.org/upload/arxius/94602PL2007_2706.doc), passarà als 36.804,40 € en 2008, un 396,04% més que en 2007.
Però, més lluny de acabar aquí el clientelisme, passem a la segona divisió, la dels treballadors del Consistori que tenen contracte de càrrecs de confiança, o sigui, aquells que per llei són designats a dit per conveniència governamental i sense més regulacions d’accés que la pròpia filiació amb els caps polítics.
Vet aquí que també han disposat d’una pujada de sou significativa a partir d’aquest 2008. Estem parlant de la secretària d’Alcaldia, amb un increment anual de 3.521,81 € bruts anuals per aquest 2008 (un 18,6% més que en 2007), la responsable de Premsa, amb un increment anual de 5.386,73 € (un 24,84% més que en 2007) i el director de Ràdio Abrera, amb 4.386,73 € (un 24,63% més que en 2007), pujades una mica allunyades de la trista predicció d’IPC que podem somiar la resta de mortals.
Ara és el torn de la tercera categoria, és a dir, dels treballadors funcionaris d’ofici que presten els seus serveis a l’Ajuntament i que sí estan subjectes a tota mena de regulació estructural i, també dir-ho, de promoció, per la Llei de la Funció Pública.
La flagrant reestructuració de personal que la reencarnació de Maquiavel·lo al segle XXI està sotmetent al personal de l’Ajuntament, comporta treure dels seus càrrecs i responsabilitats a funcionaris experimentats per ser substituïts per altres amb menys experiència, però això sí, amb molta més submissió i docilitat, apujant de categoria, i lògicament de sou, a treballadors a dit, per assignació directa, sense les pertinents proves d’accés, oposicions, ni concursos.
Aneu sumant tant diners com intencions i trobareu, perquè no, el destí d’alguns impostos apujats substancialment i la venda del patrimoni municipal per incrementar els serveis... o això és el que han justificat amb suposada franquesa.
Kritikisto i Sergi
